Malgrat que les circumstàncies de la vida m’han allunyat dels enigmaires i de les seves trobades, les seves cares i somriures van sempre amb mi, i d’alguna manera les he pogut anar seguint virtualment.
Suposo que no sóc gaire (o gens) original si dic que, d’entre totes les riallades que ens hem fet, ninguna rialla era tan extremadament encomanadissa com la d’en Carles.
Tinc sort d’haver-ne pogut gaudir en les trobades enigmaires, i ara lamento moltíssim que no n’hagin sigut més. La vida és així, com diria no sé qui. El Carles omplia les trobades ell sol. No calia que fóssim molts ni pocs: si ell hi era, la reunió era un èxit total.
Hi ha persones que es creuen en la nostra vida i que ens fa l’efecte que són incombustibles i eternes, que sempre hi seran. Però malauradament això no és així.
Carpe Diem, amics.
A tu, Carles, sé que tornaré a veure’t. I allà, quan sigui el meu moment també, espero sentir un altre cop la teva rialla.
Dolors Simó (“De Essa”)
Agost 2014.
Volíem anar amb veler, però el mal temps ens va frustrar la sortida.
Malgrat tot, va ser un gran dia.
Juliol 2015
Final Enigmàrius. I després, reunió d’amics. Ell, com sempre, l’ànima de la festa.
Em pregunto, NúriaC, si a la foto que vas fer tu al mateix moment, jo també hi sortia :-)
Desembre 2015
Final Enigmàrius. Amb barret i tot.